Miquel Segura

JA SON AQUÍ!

Finalment, triomfà la vida. Els dos bessonets varen naièxer el dimecres, a principi de l´horabaixa. Què es sent quan ets padrí per cinquena vegada i per partida doble? No vos ho sabria contar. És quelcom diferent al primer cop, però és extraordinari.

Era un horabaixa calorós, asfixiant. La notícia ens va arribar quan ja partíem cap a la clínica palmesana amb un cert neguit al cor. De sobte, em vaig sentir alleugerit. La vida no s´atura. Dins la cambra de l´hospital, embolcallats en una penombra acollidora, m´esperaven dues criatures petites i rosades. Cada un, però, ja mostrava que, tot i ser molt parescut a l´altre, tenia les seves particularitats: Arnau, més peladet, semblava tranquil. En Miquel, més nerviós, va plorar de valent quan la infermera li va treure una gotina de sang per a fer les anàlisis pertinents. Vaig pensar: se t´ha acabat la bona vida, petitó. Ja no gaudiràs mai més de la seguretat absoluta que -diuen- s´experimenta en el si del claustre matern. A partir d´ara hauràs de fer front a la vida. De nosaltres -però també de tu i del teu germanet- dependrà que aquesta sigui plena.

L´altre Miquel, el primogènit, em va donar una de les seves lliçons. Mentre berenàvem a la terrassa d´un cafè de prop de la clínica, el carrer semblant a un forn, em digué: "ABA, pens que el millor premi és aquesta felicitat que tenim tots plegats".

No dec ser tan dolent quan un nin de quasi nou anys m´afalaga amb tan belles paraules.

Ahir vaig reblà una determinació. NO VULL MÉS AMICS DE FUNERALS. Aquell que no gaudeixi amb les meves alegries que es faci fora de la nostra vida.

Que Hashem ens beneeïxi a tots.