Miquel Segura

JAUME SEGURA, IN MEMORIAM

Avui, 17 de setembre, s´acompleixen 33 anys de la mort del meu pare. L´amo en Jaume Segura, com se´l coneixia per tot arreu, va morir encara dejorn, just acomplerts els 76 anys. L´he enyorat molt, més que res perquè ens restaren moltes converses penjades a les golfes per mor d´un fals sentit del pudor, o per covardia, jo què sé.
Moltes vegades he pensat què, en vida del meu pare, mai no hauria estat capaç de viure com he viscut des de la seva mort. Ignoro també les conseqüències d´aquesta mena d´ucronia. Jaume Segura fou, al llarg de tota la seva vida, un home discret, que mai no volgué destacar en res. Va posar les seves capacitats al servei del negoci i la família. En l´aspecte professional -tot i gaudir d´un prestigi impressionant- fou també molt conservador. No volia mals de cap, mon pare. Potser el fet de tenir fills en l´edat madura -jo vaig néixer quan ell tenia ja 45 anys- li va retallar les ales. Jaume Segura s´estimava més un bon passar: ben menjat i ben begut, un duro a la butxaca, i ja s´ho faran com vulguin, els altres.
El meu gran dubte és si aquest tarannà de mon pare fou, més que altra cosa, fruit de la por. Perquè mon pare tenia una por profunda que, al llindar de la decadència física li pujà, com un albelló pudent, de les fondalades de la memòria. Malgrat el seu caràcter bonàs -tot i que tenia mal geni- mon pare no aconseguí fer-se escàpol de les calumnies i la maledicència. El fet de ser xueta indubtablement el va marcar. I envers de rebel·lar se i lluitar, com he fet jo, ell optà per refugiar-se en la bona vida i la tranquil·litat.
La meva reacció a la vida i la mort de mon pare fou que no ho pagava la pena de fer bondat, que tanmateix el menyspreu i la incomprensió eren companys obligats d´un xueta. Aleshores vaig optar pel camí contrari: paraules contra el silenci, peu fiter contra l´enveja aliena i, enfront de la covardia dels que et fan bona cara però per darrere et claven la ganivetada, provocació.
Mon pare va morir amb la rialla a la boca. El record dins el bagul, una immensa serenitat en el rostre. Potser la seva ironia -perquè en tenia, i molta, tot i que només l´exercia de portes cap a dins- traspassà els llindars de la mort. Avui penso que va viure més tranquil que jo no he viscut, però qui sap si se´n anar endarrer de ser ell mateix, amb totes les conseqüències. Tanmateix, fins i tot després de mort el perseguí la calúmnia. Per això jo no he callat, ni callaré. N´estaria mon pare orgullós o em pegaria una de les seves clatellades?